|
La Llei pel Dret a l’Habitatge vers el Dret a l’Habitatge Després d’haver rebutjat les esmenes a la totalitat de CiU i PP, el Govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya té prevista l’aprovació de la Llei pel Dret a l’Habitatge al voltant del mes de juny. Fins aleshores encara poden passar moltes tempestes polítiques i es podria repetir l’espectacle de l’anterior legislatura quan la Llei no es va aprovar pel retard en la seva presentació o l’anticipada desfeta del tripartit. Aquesta situació no era la primera vegada que succeïa ja que en la última legislatura de CiU el projecte de llei presentat per aquest partit al Parlament de Catalunya tampoc va arribar a veure la llum i fins ara segueix vigent la desfasada llei d’habitatge de l’any 91. Aquest és un exemple dramàtic de com afecta la vida política a la consecució d’un dret.
Des de la redacció de l’esborrany de la Llei pel Dret a l’Habitatge estem assistint a una lluita entre els diferents partits polítics i els corresponents grups de pressió mediatics o econòmics. Tot es deriva de la interpretació que cadascuna de les parts fa sobre el concepte del Dret a l’Habitatge. Per uns l’habitatge és un producte més del sistema econòmic en el que vivim basat en l’economia de mercat i la propietat privada i on l’Estat ha de facilitar l’activitat econòmica immobiliària. Altres tot i reconèixer les característiques anteriors intenten, amb més o menys voluntat, que l’Estat intervingui per a resoldre les desigualtats generades pel “mercat de l’habitatge”. Arran d’aquí s’inicien les discussions, en molts casos demagògiques, sobre el què diu el text de la Llei, si vulnera o no la propietat privada, què passa amb les segones residències i l’expropiació, perquè s’ha de fer lloguer si la gent vol comprar, perquè preocupen els habitatges buits si el problema són els “temuts” okupes o els mal anomenats pisos pastera.
La Llei pel Dret a l’Habitatge introdueix noves mesures i suposa una evolució dels termes jurídics utilitzats i les problemàtiques descrites en matèria d’habitatge. Però aquest fet no és una garantia per la seva aplicació. Per exemple, un cas paradigmàtic de la utilitat dels textos jurídics és l’article 47 de la Constitució Espanyola el qual sembla ser un article molt innovador i compromès perquè inclou que els poders públics regularan la utilització de sòl per evitar l’especulació. Tot i això, no ha estat fins l’any 2006 (vint-i-vuit anys després) que l’administració no s’ha plantejat definir mesures específiques de prevenció i penalització de l’especulació que alhora, trigaran un temps en fer-se efectives. L’altre qüestió clau és si realment s’aplicaran aquestes mesures perquè s’obre el gran interrogant de: Què passa quan qui especula és la pròpia administració?. A Extremadura s’han plantejat realitzar una Llei contra l’especulació urbanística, però a Catalunya el Projecte de Llei d’Habitatge no defineix el concepte d’especulació ni tipifica cap tipus de sanció per aquesta pràctica tant estesa.
És important tenir en compte que una llei per si sola no resoldrà la problemàtica de l’habitatge. Per això, fa falta voluntat jurídica, compromisos polítics explícits, dotació pressupostària i programes adaptats als problemes residencials de les persones. Però sobretot cal possibilitar el control directe per part de la ciutadania de la gestió política. Sinó és així les lleis poden tenir conseqüències contràries a la voluntat escrita. No és del tot correcte realitzar prediccions aprioristes sobre el desenvolupament de la Llei que realitzaran els Ajuntaments, però en alguns aspectes ja es poden intuir les primeres conseqüències. Per exemple en el cas dels habitatges sobreocupats el Projecte de la Llei d’Habitatge considera que “Les Administracions competents impulsaran polítiques orientades a l’eradicació de les situacions de sobreocupació” entre elles la declaració d’àrees de tempteig i retracte o àrees de conservació i rehabilitació, expropiació de l’ús de fruit de l’habitatge, auxili als propietaris i acolliment a les persones afectades. Aquest últim punt sembla no incloure les persones sense papers. El gener d’aquest any la Brigada d’Estrangeria de la Policia Nacional i la Policia Municipal de Badalona van realitzar una redada contra els habitatges sobreocupats que va suposar l’inici del procés d’expulsió d’un ciutadà pakistanès perquè no disposava de la documentació en regla. Així doncs mitjançant les denúncies sobre una situació residencial forçosa (pel racisme immobiliari i la precarietat), es poden activar processos d’expulsió de persones immigrades. En canvi si es fes una interpretació dinàmica de l’article 47 de la Constitució Espanyola i la Llei orgànica 4/2000 de drets i llibertats dels estrangers, les persones immigrades sense una residència legal podrien rebre les prestacions mínimes d’allotjament. Aleshores quina interpretació faran els Ajuntaments de la funció social de l’habitatge? Com s’aplicarà l’expropiació de l’ús de fruit de l’habitatge? Quin impacte tindrà això per exemple amb el moviment de l’okupació?. De moment els casos d’assetjament immobiliari sancionen als propietaris per via administrativa i les okupacions per via penal.
En aquest context veiem que l’execució del Dret a l’Habitatge depèn de si l’administració mitjançant les polítiques d’habitatge, protegeix, promou i garantitza amb més o menys intensitat les necessitats residencials de les persones. Aquesta intensitat mantindrà una estreta relació en funció del color polític que governi en cada moment. Així doncs, per evitar aquesta dependència cal reconèixer el Dret a l’Habitatge com un dret exigible davant dels tribunals. De fet aquesta idea forma part d’un tercer corrent d’opinió que en molts casos ha estat criminalitzat i tatxat d’utopista però que planteja el debat en termes molt clars: o es té dret o no es té dret. Si la resposta és positiva s’ha d’assumir “amb tots els ets i uts” i si és negativa siusplau “no escriguin mentides en un paper”. El reconeixement de l’exigibilitat del Dret a l’Habitatge davant dels tribunals no és sinònim que realment acabi sent efectiu, però si que col·loca l’anomenat Estat de Dret en una contradicció interna del seu propi mecanisme de funcionament.
Tot i el seu nom, la Llei pel Dret a l’Habitatge del Govern d’Entesa no en garantitza l’exigibilitat. De fet el mateix Conseller d’Habitatge Francesc Baltasar afirma que els darrers esforços del Govern Escocès i Francès que han promulgat projectes de llei per garantir l’exigibilitat del Dret a l’Habitatge davant la justícia són una farsa.
Per aquest motiu resta imprescindible que més enllà de la política institucional existeixin moviments socials i teixits associatius que defensin el Dret a l’Habitatge com un dret exigible.
|
